Per a Antònia Del Río fer art és cercar maneres de constatar el pes de l’existència en tant que murmuri infinit que s’escampa més enllà de la vida.
Tot el seu treball persegueix la difícil i no per això menys desitjada imatge de la distància entra la memòria i l’oblit.
Per a tal fet proposa subtils arqueologies d’acumulació i pèrdua, de condensació i desaparició, però que contemplen també la ressonància, la recuperació o la reaparició, doncs entén l’existència com un bucle de significacions que estan en reconstrucció permanent.
Les seves propostes enfronten sempre l’espectadora una fràgil presència remota, feta d’imatges que parlen de vida escadussera, omplerta d’altres vides de les quals en bona part és responsable tant el temps retingut dins seu com la infinita revivificació que imprimeix en elles el lector.
El passat és la substància principal de tot allò que ens mostra, les coses i vides que l’artista cataloga i enregistra abstractament, contenen un passat no només fet de passats sinó també de pervindres, s’omplen d’un silenci intemporal i, per tant, obert a rastres, a veus imperceptibles que l’aboquen a un nou sentit, a un nou saber.
Un passat realista i alhora somniat es filtra per entre els objectes i Instal·lacions creats per Antònia Del Río. El passat que ella interpel·la és una ombra espessa, dipòsit d’allò que les coses són i d’allò que, a instàncies de nosaltres mateixos, els fem ser amb el poder de treure’ls l’existència, perquè es refereix per sobre de tot a la consciència i a la remembrança com a espais dialèctics dins la massa humana per on circulen les parcel·les de memòria i oblit.
La constatació que ens queda, finalment, és que ambdues no es poden distingir perquè son indeslligables. El remor les substitueix. Una remor de coneixement infinit, de sabers refets entre els buits.
Teresa Blanch. 2010