Construccions_Catedrals a la capella

Projecte realitzat dins el cicle Catedrals a La Capella a cura de Joana Hurtado Matheu on, a partir de Catedral, un conte de Raymond Carver, es demana als artistes un projecte per a la Capella de Sant Roc.

En aquest relat, un cec li demana al narrador que li descrigui una catedral. La impossibilitat d’aconseguir-ho a través de la paraula els porta a provar sort amb un dibuix. Mentre el narrador dibuixa, el cec li diu que tanqui els ullsi els obri quan hagi acabat, que serà al final del conte:

– I bé? -va preguntar- L’estàs mirant? Jo seguia amb els ulls tancats. Estava a casa meva. Ho sabia. Però no tenia la impressió d’estar dins de res. – És verdaderament extraordinari -vaig dir.

El cicle com les paraules que l’originen i les coses que d’ell se’n derivin, apel·len al treball de la imaginació, la del cec sobre el paper, la del vident sobre el record. Una al·legoria sobre l’acte creatiu inherent a la lectura, ja sigui de textos o d’obres d’art.

Joana Hurtado Matheu. RAYMOND CARVER, “Catedral”, Barcelona. Anagrama, 1992, p.189-205.

La meva proposta pel cicle Catedrals a la Capella va ser la de donar forma al record que tenen els ciutadans de Valls de la Capella de Sant Roc. Per tal d’aconseguir els testimonis, vaig fer trucades telèfoniques que es van enregistrar on els veïns explicaven com és o com recordaven aquest espai. Amb tots els testimonis es va fer un exercici d’anàlisis i de síntesi per tal de donar forma tridimesional a la imatge que les paraules anaven describint. Modelant un espai fictici, que es presentaria dins l’espai real. Acompanyant la imatge generada per les descripcions contradictòries, aproximades o rotundes, a la instal·lació també hi podem escoltar fragments enregistrats d’aquestes converses.

1# De quina Capella estem parlant
 2# La façana de Sant Roc
3# Gran o petita
4# porta-vestíbul-terra
5# Parets
6# Descripció interior
7# Què era abans i de quina època és
8# Què hi ha ara

EL LLOC ÉS LA GENT

Avui sabem que ser és estar al món. Som en la mesura en què ens relacionem amb el context. I a la inversa, l’espai existeix en la mesura en què és viscut. El món no és res més que l’experiència que en tenim, amb tots els sentits. Per això l’Antònia Del Río ens invita a escoltar, a restaurar la memòria dels llocs on vivim, i que així fem.

Una trucada. A l’altra banda, algú despenja i respon. L’Antònia ha entrat a les cases dels vallencs per fer parlar la Capella de Sant Roc. Les preguntes que no sentim demanen identificar-la, localitzar-la i descriure-la en tots els seus detalls. Com l’arquitecte, que aixeca edificis a partir d’una imatge mental, Del Río reconstrueix la Capella a partir de la memòria de la gent. Literalment, perquè amb les respostes obtingudes l’artista ha donat forma a una imatge en 3D. Una imatge que és la Capella i alhora no ho és.

Com al final de Catedral, la conversa entre dos desconeguts que comparteixen un lloc comú i absent transforma la nostra experiència amb l’espai, tradicionalment reduïda a la visió. Perquè si la multiplicitat de veus ens diuen que no hi ha una representació unívoca del mateix lloc, l’espectre acústic ens obre a una geografia sonora que va més enllà del visible, més enllà del present.

Què pot fer veure una veu? La imprecisió del llenguatge i la fugacitat de la paraula parlada se sumen a la vaguetat de la memòria a distància, que dubta, que s’excusa, i que tanmateix afirma –confon pilars per columnes, assegura que hi ha humitats. La vista, com el record, és parcial, fragmentària, i el 3D és la imatge de síntesi d’aquestes fraccions. La realitat augmentada de la maqueta virtual és la traducció en imatges de la compresió de sons que l’originen, tan etèries i canviants com qualsevol descripció, tan fictícia i real com qualsevol imatge del món. Mentre les veus ens diuen que podem veure-hi més enllà dels ulls, la projecció ens ensenya fins a quin punt la nostra representació de l’espai crea nous mons.

Veure és haver vist, deia Fernando Pessoa. Conèixer és reconèixer. I aquest prefix que és la repetició, és també la diferència. Sabem perquè recordem, però la memòria també modifica, afegeix, inventa i dissol. El record és un constructor de realitats que ens permet erigir catedrals allà on no hi són. Per això recrear la Capella de Sant Roc vol dir fer-la de nou, i alhora, desfer-la en una infinitud de possibles. Les Reconstruccions d’Antònia Del Río es mouen en aquest afegit que es dispersa, el que salva el decalatge entre el lloc viscut i al lloc on som, el que fa que el prefix telefònic sigui Valls repartit en cada casa.

L’Antònia ens convida a recórrer el cosmos fragmentari d’un espai, la Capella, metàfora del món. Un recorregut que només pot fixar-se de forma imprecisa i fluctuant. Més enllà de la bidimensionalitat del mapa i el paisatge, que amb escales i perspectives han pretès esgotar el territori, aquí altres dimensions representatives ens fan qüestionar la realitat. La d’un espai que hem cregut copsar, enterament, només amb els ulls. La d’un món, també, que fem parlar.

Joana Hurtado Matheu

ago-2013