Irene de Andrés, Joan Bennassar Cerdà, Arantxa Boyero, Lara Fluxà, Bel Fullana, Neus Marroig, Adrián Martínez, Jaume Orejuela, Julià Panadès, Albert Pinya, Tomás Pizá, Natxa Pomar, Cristòfol Pons, MariJo Ribas, Antònia del Río, Bartomeu Sastre, Isabel Servera, Javier Siquier, Las tAradas (Mariaema Soler i Marta Fuertes), Sara Tur.
Comissariat: Fernando Gómez de la Cuesta i Pau Waelder
Com assenyala el filòsof José Ortega y Gasset, tota generació es troba compromesa entre l’herència del que aprèn de la generació anterior i la necessitat de crear unes normes pròpies, una nova visió del món, en definitiva deixar la seva petjada, reflectir la “sensibilitat vital” del seu moment històric. En el món de l’art, el pas d’una generació a una altra habitualment produeix notables canvis en la producció artística, animats per la pròpia estructura del mercat i la crítica. Aquesta transició dóna lloc a lluites de poder, segons explica Pierre Bourdieu: “d’una banda, hi han les figures dominants, que volen continuïtat, identitat, reproducció; de l’altra, els nouvinguts, que volen discontinuïtat, ruptura, diferència, revolució. «Fer-se un nom» vol dir deixar la pròpia petjada, assolint el reconeixement (en tots dos sentits) de la pròpia diferènciarespecte als altres productors, en particular aquells que estan més consagrats.” La generació d’artistes emergents no pot doncs sinó observar la seva pràctica artística des d’una perspectiva que els permeti fugir del pes de la tradició i els referents que li han donat forma, repensar la realitat que els envolta, l’art i la seva pròpia condició com a artistes des d’un punt zero. Amb referents, experiències i aspiracions diferents, podem veure l’obra dels joves artistes sota el concepte de tabula rasa, el paper en blanc sobre el qual s’escriu partint del no-res, o, seguint la concepció de John Locke, la fundació del coneixement a partir de l’experiència. Però els artistes no creen del no-res, el pes de la història i les influències rebudes eviten que el paper sobre el que escriuen sigui totalment blanc. La tabula rasaés doncs més aviat una presa de posició, un desig de començar de nou i “alliberar el geni creatiu”. També el fet de pertànyer a una generació és un concepte difícil: quins trets comuns tenen un conjunt d’artistes nascuts en una mateixa zona geogràfica amb pocs anys de diferència? Possiblement menys del que podríem esperar, atès que ens trobem en un món hiper-connectat on la mobilitat, física i mental, de tot individu el pot portar a rebre influències molt diverses. Què és doncs una generació i quines aportacions pot fer? Tabula rasa o la (im)possibilitat de construir una generacióés un projecte curatorial de Fernando Gómez de la Cuesta i Pau Waelder que té per objectiu examinar i presentar a nivell internacional el treball de la jove generació d’artistes de les Illes Balears. Una selecció formada per l’obra d’un conjunt d’artistes nascuts a partir de l’any 1981 en aquesta comunitat estableix un il·lustratiu panorama de la força creativa d’una generació que creix superant la insularitat i obrint-se a les influències i les connexions amb el món sencer. Una generació d’artistes que donen veu a l’art contemporani a les nostres illes i han assolit un nivell d’excel·lència en la seva trajectòria que els permet dialogar amb el panorama artístic internacional. El projecte s’articula com una exposició col·lectiva itinerant que s’inicia a Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma i viatja a diversos centres d’art a Europa i Amèrica amb el suport de l’Institut d’Estudis Baleàrics. En cada punt de la seva itinerància, Tabula Rasa proposarà un diàleg amb l’escena local, obrint connexions amb els artistes de la mateixa generació. Amb ocasió d’aquestes exposicions es publicarà un llibre que recull de forma extensa el treball dels artistes participants, una sèrie de documentals en vídeo i un lloc web que serveix de nucli de difusió i documentació de la proposta.
